Archive for the ‘Literatura’ Category

h1

Avui, un despertar entre tres colors que feien l’amor (II)

28 mayo 2009

treptow390

Deu dies després de la cadena febril de lletres que era la primera part d’aquest text, resultat d’una moral massa tova i el pasturar en el cementiri dels soldats soviètics al Treptower Park, escric ja tranquil·litzat la seva versió oposada, nostàlgica aquest cop i ben poc eufòrica, d’un dia estel·lar en peculiar escenari.

Resulta que estic d’acord amb monseñor Rouco Varela. No per culpa de la ressaca de després de la Champinyons, sinó pel patetisme que comencen a despertar trossos massa podrits d’aquesta societat, que inevitablement envolten també el futbol. Comenta un dels sequaços amb els que fustiguen sàdicament mitja Espanya:

“Si se banaliza el sexo, ya no tiene sentido considerar delito la violación.”

I és que és veritat. Potser en la societat postmoderna hem aconseguit deconstruir els valors morals que ens vampiritzaven, “destruir les taules de la llei”, com diu Nietzsche, però pel que es veu no pas “donar-ne de noves”, com exigia. D’això se n’adona el Papa i en criticar-ho, ell defensor d’uns valors-cadenes que s’han perdut en la història, el bloqueig mental progre i anti-clerical salta instantàniament per a mal interpretar-lo. És que no donem pena? El sexe està, efectivament, banalitzat. D’aquí cent anys vindrà l’Obèlix postmodern a dir: “estan bojos, aquests capitalistes”, tancant-nos tota la nit en sales pràcticament a les fosques, música massa alta i tot de gent pretenent aparellar-se, on  lligar és l’únic record que podem guardar de quan caçàvem en època primitiva. Un polvo no és més que una palla amb parella. Però el sexe és sagrat. I aquí, ara, no hi ha transcendència.

I la busquem, perquè sempre queda aquesta set de llum, en fantàstics triplets de l’equip de la nostra ciutat. Sí, genial, la gent somriu i és feliç i canta en moments en què la seva estabilitat econòmica trontolla fins a fer-se miques, quan hi ha circenses però no hi ha panem. Però les imatges d’aquesta gran sèrie que és Roma no deixen de venir a la ment i ara la decadència d’una organització social i política que sembla que ningú vol tornar a aixecar.

Al final, només ens queda despertar entre tres colors que fan l’amor, en les pastures tan verdes que s’aixequen sobre els cinc mil cadàvers russos a Berlin. L’estàtua que presideix tot el cotarro no és un rei a cavall, cap comte Ramon Berenguer, cap famós intel·lectual, cap honorable president de la República. És un heroi del poble. A working-class hero. La figura entregada, treballadora, que sempre viu en el context de la pròpia comunitat, que el comunisme soviètic va tornar en llegendària, contraposada al self-made man capitalista, algú que amb iniciativa, esforç i enginy arriba fins a dalt de tot, que està bé, però els inevitables cops de colzes que ha de donar en la seva carrera.

L’estàtua del soldat amb l’espasa, el nen que ha salvat a coll, és un record nostàlgic d’una època en que tot un país intentava portar el Paradís a la Terra. Sí, tots els esforços al llarg de la història que la cavalquen salvatgement, tots els gestos eterns que ànsien tornar a l’Úter matern, el Mur finalment superat, altre cop al Paradís, Ulisses a Ítaca, allà, finalment escalfats per la calor d’un Sol finalment benevolent. I el bloqueig mental actual només és capaç de recordar amb raó insuficient els milions de morts que va deixar un experiment desitjable en el contingut i horrible en la forma. Ara bé: sempre hi haurà individus russos blancs que es resistiran mentalment a canviar i a col·laborar en projectes que obertament beneficien a tots els jugadors, el que John Nash junior diria en la teoria de jocs que són estratègies de cooperació i no pas de defecció/defecació. És un problema ben teòric a la pràctica: com aconseguir que els jugadors de l’estratègia defecadora saltin a la cooperadora? Com fer propagar de manera eficaç l’epidèmia social que pretén un canvi? La resistència mental, la guerra civil russa, el feixisme, la democràcia burgesa, tot excuses per a un canvi necessari, tot motius per a curtir un bolxevisme que no va ser gens paradísiac.

Però ara i aquí, ens trobem estancats en un món sense llibertat, ofegats pel mar de propaganda capitalista, disposats a viure en el mode panem et circenses però sense panem. I només algú tan cadavèric com el monseñor Rouco Varela arriba a tenir raó. Ara. On queda, on queda la transcendència? On han anat a parar els filaments de plastilina que la set de llum llança cap a l’aire? On les esquerdes que ens comuniquen amb l’altre costat de la paret?


Anuncios
h1

Avui, un despertar entre tres colors que feien l’amor (I)

18 mayo 2009

Memorial Soviètic de Treptower Park Avui, un despertar entre tres colors que feien l’amor: color cel, color sol i color natura – s’entrebarregen, essencials, i de la tintura original surt cada un dels milions de matisos, cada una de les moltíssimes tonalitats que acaben per caure esquitxant sobre la terra i és aleshores que… la fertilitzen. Tirat en el Treptower Park, camuflat entre tanta verdor amb reflexos daurats, lleugers brins d’herba que al capdavall són universos als quals neguem, excusant-nos en una possible saturació; sobre de cinc mil morts que van caure fa cinquanta anys quan contra Hitler, cinc mil enterrats dels vint mil que hi van morir, aquí, on tanta pau, aquí, com tot el poble de ma mare enterrat, realment el llocdepau que diuen els alemanys. El vent emergeix i cavalca i emergeix onades que zigzaguegen en aquests oceans sota nostre, pendulant entre falses fronteres mentals. Ja no hi ha falses fronteres mentals. Només queda la intuïció. La idea, que diu el rus epilèptic. Que diu Dostojevski. La idea, que insisteix, el pesat, la idea! I a més doble, sempre de doble fil, tallant-te  o una fulla o l’altra! Però no és res pròpiament intel·lectual, amics, res de paper i aire on no hi pots punxar la forquilla en cap lloc, de poca consistència i sabor mediocre. No és aquesta blancor d’anunci de lleixiu que sempre se m’escapa. La idea de Dostojevski és clara, essencial, original, que bufeteja la cara i encara oferim l’altra galta, nosaltres idiotes, perquè el tremolar de les nostres neurones ha fet destapar el tap del torrent de pensaments que circula per allà dalt. Certament, el rus epilèptic té una personalitat que vessa sobre la terra encara seca, que sobresurt per tots costats, impossible de capturar (i matar) en una lògica de dues cares, única i atrotinada manera de pensar que ens ha ofert la natura (amb bastant de rancor, s’ha de dir) per sobreviure entenent alguna cosa, merda de cullera amb la qual buidar tot el mar d’aigua, que avui, entre tres colors que es xiuxiuejaven guarrades a l’orella i jo els deixava fer, còmplice de la perversió, hem cregut que era per culpa del mínim número de cèl·lules sexuals que es necessiten per reproduir-se, dos, vaja, un pare i una mare i d’aquí tot el rotlle d’oposats complementaris, tensió dialèctica, fuego tectónico, dualitat sol-lluna i etcètera i etcètera. Com quan Cèsar a-punt-de-ser-derrotat i Pompeu el Gran a la última decisiva batalla de Pharsalus, any 48 abans de Crist i on tan sols una, una!, miserable i mínima quarta línia de reforç darrere la cavalleria de Cèsar marquen no el resultat d’una batalla qualsevol, no, sinó una batalla i una guerra civil i un poble i tota una Història. Què hi ha, aquí, sinó un pur capritx de la natura que ens escup a la cara? I encara, després de tots els tripijocs d’aquest mestre de putxinel·lis que encara es digna a somriure darrere nostre, el cabró, hi ha qui creu en intel·ligències ocultes darrere tota aquesta comèdia i fa teories de conspiracions o es fa sacerdot o antisistema contra “el sistema”, com si fos una cosa que es pogués tocar o confrontar. Tot és absurd, dic, mentre llampeguegen els raigs de sol com pinzellades borroses i em cauen a terra sospirs d’esperança. És ridícul. Tant exageradament ridícul. Per què la dualitat, que ens encapsula en pells dures de nou? Per què aquesta immensa broma? Me duele España y la congénita dualidad del ser humano, que ens condemnen a vestir roba de Zara una talla més petita del que ens quedaria raonablement bé. Quan diràs allò de Stavroguin?, crides. Digue’ho ja, hòstia, que la linealitat de les lletres t’escou molt més que aquestes ganivetades superficials que ara et descobreixes a la mà un cop sona el grandíssim Trust Me de la Joplin.

Si Stavroguin cree, no cree que cree. Si Stavroguin no cree, no cree que no cree.

Mateix pensament doble; dels Dimonis. Cridem alegres!, hem descobert el punt en el qual descansa el món esperant que li facin palanca!, per què!?, per què una maleïda lògica binària que ens encapsula inexorablement [Trust me, baby, trust me, baby, in me, in my heart…] quan de fet són milions de reflexos fugaços de llum blanca sobre un mirall esmicolat? I llavors que explota i brolla com semen en el mateix orgasme, la catarsi del rus epilèptic, que doblega l’espina vertebral i descobreix extàtic el plexe solar, node energètic d’aquests bonics bocins de llum que som nosaltres, que és l’idiota. Aquí, inicialment, un conjunt alineat de lletres més o menys desordenat que parlés de l’Idiota, últim llibrot seu que has llegit. Però avui, al Treptower Park, tres colors que feien l’amor i el desordre se t’ha avançat a tu, idiota, que t’identificaves amb el protagonista d’aquesta novel·la per la seva ingenuïtat i fer patós en el que algú insisteix en dir món real. Tots els móns són reals, colega. Acostumat a la tradicional sensació mística de pertànyer a l’Univers fins el punt de ser la part i el tot, això és, la infinitud espacial, passo. És l’Eternitat que ara m’erotitza. La infinitud temporal, el ser última peça indissoluble d’una llarguíssima cadena d’events que s’inicia molt abans del Big Bang, perquè el Big Bang és només una teoria i jo em moc amb certeses, vosaltres, sí, vosaltres, sou els veritables creients, gent que com a molt, només, possiblement, opina (i després us feu dir fidels!), i jo un il·luminat amb massa verborrea i massa ego. Però després de tot, no per això tota la mitologia no van a ser pas minúscules idees inicials que sorgeixen a la primera d’una ment massa supersticiosa, què va, sinó la condensació mil·lenària del suprem saber popular, indicació ben clara del sentit comú i cosa que rebutgem perquè, al capdavall, som nosaltres, els idiotes.

h1

Fills del matrimoni entre el cel i l’infern

8 mayo 2009

La meva angoixa apareix en el moment de tenir necessitat d’escriure i un cop les mans reposant sobre el teclat, un mínim de concentració, l’esperit despert i una mica ressacós, el Word i la seva artificial pàgina en blanc, la música on i… cap lletra, cap paraula. No es pot dir que sigui una crisi de creativitat perquè estrictament mai he produït res suficientment tangible per tenir un principi i un final. Bé, aquell intent de prosa poètica insuportablement hermètica que era Al final s’obriran les alberedes… O l’inici d’aquella obreta sobre un Quixot modern. Tot i així, crec que ja en tenim suficient amb un d’antic.
Abans, tot passava per dominar un estil d’ajuntar lletres una darrera l’altra genuïnament subjectiu, que destruís aquest personatge impossible que és el narrador objectiu i aconseguís una autèntica visió de la realitat, clau de les Portes de la Percepció, una sensibilitat pura.
Una sensibilitat pura… es pot confondre amb una visió universal, un esperit ideal que ignora circumstàncies i capta essències. Però és que les essències sempre acaben romanent en el sabor de les circumstàncies i no importa el que digui Plató. Com es podria definir? És que es pot definir? Una sensibilitat pura utilitza les pròpies paraules, un llenguatge únic i propi, per desenvolupar-se. Es defineix per les seves estructures que han superat l’arcaica artificialitat social i ara són autènticament personals. Juga amb el temps i flueix en l’eslàlom de circumstàncies que és la vida, sempre flueix i mai s’estanca.
Coneixes el temps?, pregunta en Sal Paradise i jo li responc: No, no el conec. Només jugo amb ell.
Perquè inevitablement m’identifico amb Prometeu, aquell-que-veu-més-enllà, arquetip de la humanitat. El pensament prometeic són aquests instants en què l’esperit aconsegueix sortir-se del salvatge fluir del temps i treure el cap per respirar uns segons fora, fora del temps, i tornar a capbussar-se i a morir cada dia una mica. És llavors que la flama que brilla en totes les foscors s’encén i aquí neix el caràcter humà, el veure més enllà, aquesta capacitat de crear noves situacions desafiant el determinisme que hem d’identificar amb el destí. Prometeu veu el destí i així intenta saciar la nostra set de futur, que calmàvem amb els auguris d’endevins i ara amb els estudis de rigor científic que surten als diaris.

Fora del temps, els déus.
Dintre del temps, les coses.
Entremig, fills del matrimoni entre el cel i l’infern, nosaltres.

h1

Sobre l’art d’obrir portes

6 mayo 2009

Em sembla avui que la vida és un joc, nosaltres, els jugadors i el temps, el jugat.

Et faig un petó com prenc aquell estel del cel i regalant-te’l te’l fico en el teu cor bategant, que ara… batega més fort.

Surto com a Johnny Calavera de la meva guarida, jaqueta de vellut blau, pseudo-camisa blanca, barret negre gangsteril i un escuradents i una mirada pícara. Miro a banda i banda i, estranyat, em sorprenc que res hagi canviat. Segueixo distingint amb precisió clínica cada un dels ítems que conformen l’allò que anomenem món i jo, savi coneixedor de la realitat de la realitat, que la realitat és contínua i la realitat és un patchwork multicolor que es desplega sense èxit per tapar el Sol i jo que jugo amb ella, amb el nas de pallasso com a inequívoc carnet d’identitat. En Johnny Calavera, que sóc jo amb un altre nom, és capaç de llegir una frase i, un cop proferit l’últim fonema, buscar-li el darrere, capgirar-lo i trobar l’ombra que allargada es dibuixa. Sense anar més lluny, el Yo-soy-yo-y-mi-circunstancia amaga el foc d’una veritat panteista i en la seva calor penso que en Johnny Calavera no és només ell sinó el raig de sol que li colpeja la cara, l’escuradents movent-se impacient als llavis, la mirada de la dona que en Calavera no sabrà mai distingir, si és un estrambòtic desig sexual o el fàstic vergonyós que provoquen els que es disfressen sense impunitat (o millor dit, aquells que se saben disfressats cada dia) – és llavors quan en Johnny Calavera que sóc jo amb un altre nom s’adona que sí, que cada una de les circums-tàncies no són més que ins-tàncies d’ell mateix, que totes aquestes conformen un estat espiritual de tanta solidesa ontològica com aquest amor que sento per tu o la llibertat que experimento quan mesclo les experiències místiques amb les sexuals, que sí, que la realitat és contínua!, crida en Johnny Calavera, gàngster literari que llegeix a Cortázar pel matí i coneixedor de la inexistència del punt com a signe de puntuació.

Es tracta de fer l’amor amb les nostres paradoxes.

És aleshores que me n’adono que jo sóc el món i jo sóc Déu.

Que Zeus ha situat totes les paradoxes en el món amb perfídia, com trampes per una ment que malda per volar. I és que Zeus és l’intel·lecte que segresta l’esperit, joves amants del pensament simbòlic, i, contràriament a totes les pistes i proves que demostren la continuïtat de la realitat de manera incontestable, ens condemna a percebre aquesta taula sobre la qual escric o aquest núvol que pretén escapar-se de la meva vista com a coses absolutament separades de nosaltres mateixos.

En Johnny Calavera, que ha estudiat la teoria de la relativitat, en compatibilitat amb el seu caràcter de gàngster totalment imaginari, recorda l’examen a Matemàtiques, on un professor es permetia la llicència docent de preguntar relativitat en forma dels dilemes d’en Chewbacca quan a la revisió de l’ITV del Falcó Milenari, foto de color inclosa. Però no ens deixem endur per l’anarquia mental d’en Calavera: a la relativitat abunden les paradoxes que només ho són en un cap que no vol entendre que espai i temps són simètrics (o el que és el mateix, en un cor que prefereix la comoditat a les sacsejades provocades per un excés de bellesa al seu voltant).

Em sembla avui que sóc un entertàiner que juga amb el temps, un sagrat Obridor de Portes, un Caminant que busca caminar-te a tu, un jugador que saltant i dansant va buscant el botó d’ON/OFF en cada una de les persones que es troba, el botó que les activa energèticament, i en el seu somriure viu el món que és ell, que és Déu.