h1

El horizonte de Catalunya: fascismo o revolución

5 octubre 2010

En un coloquio ayer se enfrentaron pasado y futuro sobre la cuestión soberanista: dos modos de ver el separatismo, uno ligado a un planteamiento político esencialista, racista y fascista que no es más que cualquier forma de nacionalismo pudriéndose, aunque a veces se camufle de buenismo -es absurdo plantear una reivindicación política de un Estado-nación al modo decimonónico, porque ahora es excluyente y no integrador; y el segundo que plantea la necesidad de buscar fórmulas nuevas para la cuestión política.

Como bien dijo uno de los ponentes, hay una corriente ideológica extremadamente agresiva en el nacionalismo catalán, que divide la sociedad en patriotes y botiflers, y etcétera. ¿Qué tipo de proyecto político pueden proponer esta gente que no sea el estalinismo? Ahora mismo la sociedad humana se enfrenta a dificilísimos retos, como son el cambio climático, la crisis energética o la decadencia de las actuales estructuras políticas, y el proyecto político de una Catalunya independiente tiene que pasar por estos puntos, por resolver estas cuestiones, para ser futuro y no sólo pasado, y así plantear un debate en positivo, integrador y universalista: un proyecto local con un horizonte global.

¿Pero es que qué tipo de mayoría social pueden esperar alcanzar estos imitadores de Hitler? ¿qué porcentaje de andaluces de segunda generación, qué porcentaje de inmigrantes de primera, pueden esperar convencer con un proyecto tan excluyente como el de una idea de nación que se remonta al Medievo? Carod-Rovira lo dice muy bien cuando afirma que el proyecto político tiene que ser para una Catalunya plurinacional. En un contexto donde las diferentes identidades se fusionan dinámicamente y sin delimitaciones claras, nación, a menos que tengas una población homogénea y estática, es mera convención social.

4 comentarios

  1. Estic plenament d’acord. En aquests moments el sobiranisme nomès te sentit en quant a proposta de millor gestió pròpia, basant-se en raonaments convergents de gestió de la res publica (que no de CIU no confonguem) i no en la concrecció d’un enemic, que ens porta a debats interessantíssims per a en Jordi Gonzalez però de trascendencia nul·la si creïem encara en una mínima possibilitat de poder dels governs. Això si, sense transparència i responsabilitat no té futur.


    • No entenc xq he de donar tantes explicacions per ser independentista i voler un estat català propi. Jo no excloc a ningú, no odio a ningú, i més igual si hi han més motius econòmics o climàtics, socials o culturals històrics. El que ara busca la societat catalana són excuses per separar-se o no separar-se, quan la única raó vàlida en la que ens hauriem de basar és una raó recolzada en un present, repeteixo present, en el nostre dia a dia: Que jo, em sento català, només català, i vull ser representat davant al món única i exclusivament com a tal. I vull no haver de demanar permís a cap govern extern a la meva regió per poder fer o no un estúpid referèndum que no serveix legalment per a res, però que els hi costa tan d’entendre. Sembla que la llibertat, la simple i estúpida idea de deixar als pobles que facin el que democràticament vulguin no és viable en aquest estat en el que vivim. Potser serà que no som pas nosaltres els que vivim en el passat, donant arguments basats en lleis i principis que no condemnen un passat ben vergoñós. Hi perquè no quedi cap dubte, no sporto als partits polítics, a cap d’ells, ni nous ni vells.

      Per cert, molt interessant el blog, el seguiré visitant! ;)


  2. Està clar, Veritas… el problema està en què reivindiques un dret que no està reconegut en un context estat-nacional… el dret democràtic a pertànyer a la comunitat política que tu decideixis – el federalisme es construeix precisament sobre això, però el nacionalisme considera l’existència d’unes nacions dures i ben definides les unes de les altres que es diferencien ben clarament… Ara mateix resulta que jurídicament el Congrés espanyol és sobirà i cedeix sobirania al Parlament català, però Catalunya no té existència com a subjecte jurídic… el què cal ara és una ruptura amb el paradigma jurídic nacionalista, un projecte polític que superi el mer desig localista d’independència i inclogui solucions als reptes que ara toquen… i cal des del meu punt de vista des d’un punt de vista pragmàtic (perquè només s’aconseguirà majoria i aliats amb un projecte en positiu) i d’esquerres.

    Gràcies per creure que és interessant!, es fa el que es pot…


  3. Sembla que per fi l’independentisme català (o com a mínim una part) ha vist que això de l’enemic comú no funciona. No podem basar la nostra voluntat d’independència en dir “es que m’aixafen des de 1714”. Jo em sento exclusivament català, els sentiments són els que són i no és bò ni dolent, no odio a qui no és català (força dels meus millors amics no ho són), respecto què sent cadascú i exigeixo com a mínim el mateix respecte. La independència passa per saber, com sempre, vendre el concepte. Els andalusos de segona generació, els alemanys, els francesos i els catalans de generacions compartim sempre un tema bàsic, la percepció de qualitat de vida. La independència com a millora dels que vivim aquí, no com a enfrontament amb la resta d’espanya, és el camí a seguir. Si que s’haurà de trencar amb la “legalitat” vigent, però darrerament a Europa ho han fet força països i no ha estat tan greu, en general.



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: