h1

Avui, un despertar entre tres colors que feien l’amor (II)

28 mayo 2009

treptow390

Deu dies després de la cadena febril de lletres que era la primera part d’aquest text, resultat d’una moral massa tova i el pasturar en el cementiri dels soldats soviètics al Treptower Park, escric ja tranquil·litzat la seva versió oposada, nostàlgica aquest cop i ben poc eufòrica, d’un dia estel·lar en peculiar escenari.

Resulta que estic d’acord amb monseñor Rouco Varela. No per culpa de la ressaca de després de la Champinyons, sinó pel patetisme que comencen a despertar trossos massa podrits d’aquesta societat, que inevitablement envolten també el futbol. Comenta un dels sequaços amb els que fustiguen sàdicament mitja Espanya:

“Si se banaliza el sexo, ya no tiene sentido considerar delito la violación.”

I és que és veritat. Potser en la societat postmoderna hem aconseguit deconstruir els valors morals que ens vampiritzaven, “destruir les taules de la llei”, com diu Nietzsche, però pel que es veu no pas “donar-ne de noves”, com exigia. D’això se n’adona el Papa i en criticar-ho, ell defensor d’uns valors-cadenes que s’han perdut en la història, el bloqueig mental progre i anti-clerical salta instantàniament per a mal interpretar-lo. És que no donem pena? El sexe està, efectivament, banalitzat. D’aquí cent anys vindrà l’Obèlix postmodern a dir: “estan bojos, aquests capitalistes”, tancant-nos tota la nit en sales pràcticament a les fosques, música massa alta i tot de gent pretenent aparellar-se, on  lligar és l’únic record que podem guardar de quan caçàvem en època primitiva. Un polvo no és més que una palla amb parella. Però el sexe és sagrat. I aquí, ara, no hi ha transcendència.

I la busquem, perquè sempre queda aquesta set de llum, en fantàstics triplets de l’equip de la nostra ciutat. Sí, genial, la gent somriu i és feliç i canta en moments en què la seva estabilitat econòmica trontolla fins a fer-se miques, quan hi ha circenses però no hi ha panem. Però les imatges d’aquesta gran sèrie que és Roma no deixen de venir a la ment i ara la decadència d’una organització social i política que sembla que ningú vol tornar a aixecar.

Al final, només ens queda despertar entre tres colors que fan l’amor, en les pastures tan verdes que s’aixequen sobre els cinc mil cadàvers russos a Berlin. L’estàtua que presideix tot el cotarro no és un rei a cavall, cap comte Ramon Berenguer, cap famós intel·lectual, cap honorable president de la República. És un heroi del poble. A working-class hero. La figura entregada, treballadora, que sempre viu en el context de la pròpia comunitat, que el comunisme soviètic va tornar en llegendària, contraposada al self-made man capitalista, algú que amb iniciativa, esforç i enginy arriba fins a dalt de tot, que està bé, però els inevitables cops de colzes que ha de donar en la seva carrera.

L’estàtua del soldat amb l’espasa, el nen que ha salvat a coll, és un record nostàlgic d’una època en que tot un país intentava portar el Paradís a la Terra. Sí, tots els esforços al llarg de la història que la cavalquen salvatgement, tots els gestos eterns que ànsien tornar a l’Úter matern, el Mur finalment superat, altre cop al Paradís, Ulisses a Ítaca, allà, finalment escalfats per la calor d’un Sol finalment benevolent. I el bloqueig mental actual només és capaç de recordar amb raó insuficient els milions de morts que va deixar un experiment desitjable en el contingut i horrible en la forma. Ara bé: sempre hi haurà individus russos blancs que es resistiran mentalment a canviar i a col·laborar en projectes que obertament beneficien a tots els jugadors, el que John Nash junior diria en la teoria de jocs que són estratègies de cooperació i no pas de defecció/defecació. És un problema ben teòric a la pràctica: com aconseguir que els jugadors de l’estratègia defecadora saltin a la cooperadora? Com fer propagar de manera eficaç l’epidèmia social que pretén un canvi? La resistència mental, la guerra civil russa, el feixisme, la democràcia burgesa, tot excuses per a un canvi necessari, tot motius per a curtir un bolxevisme que no va ser gens paradísiac.

Però ara i aquí, ens trobem estancats en un món sense llibertat, ofegats pel mar de propaganda capitalista, disposats a viure en el mode panem et circenses però sense panem. I només algú tan cadavèric com el monseñor Rouco Varela arriba a tenir raó. Ara. On queda, on queda la transcendència? On han anat a parar els filaments de plastilina que la set de llum llança cap a l’aire? On les esquerdes que ens comuniquen amb l’altre costat de la paret?


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: