h1

Avui, un despertar entre tres colors que feien l’amor (I)

18 mayo 2009

Memorial Soviètic de Treptower Park Avui, un despertar entre tres colors que feien l’amor: color cel, color sol i color natura – s’entrebarregen, essencials, i de la tintura original surt cada un dels milions de matisos, cada una de les moltíssimes tonalitats que acaben per caure esquitxant sobre la terra i és aleshores que… la fertilitzen. Tirat en el Treptower Park, camuflat entre tanta verdor amb reflexos daurats, lleugers brins d’herba que al capdavall són universos als quals neguem, excusant-nos en una possible saturació; sobre de cinc mil morts que van caure fa cinquanta anys quan contra Hitler, cinc mil enterrats dels vint mil que hi van morir, aquí, on tanta pau, aquí, com tot el poble de ma mare enterrat, realment el llocdepau que diuen els alemanys. El vent emergeix i cavalca i emergeix onades que zigzaguegen en aquests oceans sota nostre, pendulant entre falses fronteres mentals. Ja no hi ha falses fronteres mentals. Només queda la intuïció. La idea, que diu el rus epilèptic. Que diu Dostojevski. La idea, que insisteix, el pesat, la idea! I a més doble, sempre de doble fil, tallant-te  o una fulla o l’altra! Però no és res pròpiament intel·lectual, amics, res de paper i aire on no hi pots punxar la forquilla en cap lloc, de poca consistència i sabor mediocre. No és aquesta blancor d’anunci de lleixiu que sempre se m’escapa. La idea de Dostojevski és clara, essencial, original, que bufeteja la cara i encara oferim l’altra galta, nosaltres idiotes, perquè el tremolar de les nostres neurones ha fet destapar el tap del torrent de pensaments que circula per allà dalt. Certament, el rus epilèptic té una personalitat que vessa sobre la terra encara seca, que sobresurt per tots costats, impossible de capturar (i matar) en una lògica de dues cares, única i atrotinada manera de pensar que ens ha ofert la natura (amb bastant de rancor, s’ha de dir) per sobreviure entenent alguna cosa, merda de cullera amb la qual buidar tot el mar d’aigua, que avui, entre tres colors que es xiuxiuejaven guarrades a l’orella i jo els deixava fer, còmplice de la perversió, hem cregut que era per culpa del mínim número de cèl·lules sexuals que es necessiten per reproduir-se, dos, vaja, un pare i una mare i d’aquí tot el rotlle d’oposats complementaris, tensió dialèctica, fuego tectónico, dualitat sol-lluna i etcètera i etcètera. Com quan Cèsar a-punt-de-ser-derrotat i Pompeu el Gran a la última decisiva batalla de Pharsalus, any 48 abans de Crist i on tan sols una, una!, miserable i mínima quarta línia de reforç darrere la cavalleria de Cèsar marquen no el resultat d’una batalla qualsevol, no, sinó una batalla i una guerra civil i un poble i tota una Història. Què hi ha, aquí, sinó un pur capritx de la natura que ens escup a la cara? I encara, després de tots els tripijocs d’aquest mestre de putxinel·lis que encara es digna a somriure darrere nostre, el cabró, hi ha qui creu en intel·ligències ocultes darrere tota aquesta comèdia i fa teories de conspiracions o es fa sacerdot o antisistema contra “el sistema”, com si fos una cosa que es pogués tocar o confrontar. Tot és absurd, dic, mentre llampeguegen els raigs de sol com pinzellades borroses i em cauen a terra sospirs d’esperança. És ridícul. Tant exageradament ridícul. Per què la dualitat, que ens encapsula en pells dures de nou? Per què aquesta immensa broma? Me duele España y la congénita dualidad del ser humano, que ens condemnen a vestir roba de Zara una talla més petita del que ens quedaria raonablement bé. Quan diràs allò de Stavroguin?, crides. Digue’ho ja, hòstia, que la linealitat de les lletres t’escou molt més que aquestes ganivetades superficials que ara et descobreixes a la mà un cop sona el grandíssim Trust Me de la Joplin.

Si Stavroguin cree, no cree que cree. Si Stavroguin no cree, no cree que no cree.

Mateix pensament doble; dels Dimonis. Cridem alegres!, hem descobert el punt en el qual descansa el món esperant que li facin palanca!, per què!?, per què una maleïda lògica binària que ens encapsula inexorablement [Trust me, baby, trust me, baby, in me, in my heart…] quan de fet són milions de reflexos fugaços de llum blanca sobre un mirall esmicolat? I llavors que explota i brolla com semen en el mateix orgasme, la catarsi del rus epilèptic, que doblega l’espina vertebral i descobreix extàtic el plexe solar, node energètic d’aquests bonics bocins de llum que som nosaltres, que és l’idiota. Aquí, inicialment, un conjunt alineat de lletres més o menys desordenat que parlés de l’Idiota, últim llibrot seu que has llegit. Però avui, al Treptower Park, tres colors que feien l’amor i el desordre se t’ha avançat a tu, idiota, que t’identificaves amb el protagonista d’aquesta novel·la per la seva ingenuïtat i fer patós en el que algú insisteix en dir món real. Tots els móns són reals, colega. Acostumat a la tradicional sensació mística de pertànyer a l’Univers fins el punt de ser la part i el tot, això és, la infinitud espacial, passo. És l’Eternitat que ara m’erotitza. La infinitud temporal, el ser última peça indissoluble d’una llarguíssima cadena d’events que s’inicia molt abans del Big Bang, perquè el Big Bang és només una teoria i jo em moc amb certeses, vosaltres, sí, vosaltres, sou els veritables creients, gent que com a molt, només, possiblement, opina (i després us feu dir fidels!), i jo un il·luminat amb massa verborrea i massa ego. Però després de tot, no per això tota la mitologia no van a ser pas minúscules idees inicials que sorgeixen a la primera d’una ment massa supersticiosa, què va, sinó la condensació mil·lenària del suprem saber popular, indicació ben clara del sentit comú i cosa que rebutgem perquè, al capdavall, som nosaltres, els idiotes.

One comment

  1. Doncs mira, jo ara també estic llegint el rus epilèptic que diries tu hehehe

    Em van regalar un recull dels contes i narracions que va escriure durant tota la seva vida i m’està agradant moltíssim (com no podria ser d’altra manera, clar) ;)

    Què és aquest lloc del que parles?



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: