h1

Fills del matrimoni entre el cel i l’infern

8 mayo 2009

La meva angoixa apareix en el moment de tenir necessitat d’escriure i un cop les mans reposant sobre el teclat, un mínim de concentració, l’esperit despert i una mica ressacós, el Word i la seva artificial pàgina en blanc, la música on i… cap lletra, cap paraula. No es pot dir que sigui una crisi de creativitat perquè estrictament mai he produït res suficientment tangible per tenir un principi i un final. Bé, aquell intent de prosa poètica insuportablement hermètica que era Al final s’obriran les alberedes… O l’inici d’aquella obreta sobre un Quixot modern. Tot i així, crec que ja en tenim suficient amb un d’antic.
Abans, tot passava per dominar un estil d’ajuntar lletres una darrera l’altra genuïnament subjectiu, que destruís aquest personatge impossible que és el narrador objectiu i aconseguís una autèntica visió de la realitat, clau de les Portes de la Percepció, una sensibilitat pura.
Una sensibilitat pura… es pot confondre amb una visió universal, un esperit ideal que ignora circumstàncies i capta essències. Però és que les essències sempre acaben romanent en el sabor de les circumstàncies i no importa el que digui Plató. Com es podria definir? És que es pot definir? Una sensibilitat pura utilitza les pròpies paraules, un llenguatge únic i propi, per desenvolupar-se. Es defineix per les seves estructures que han superat l’arcaica artificialitat social i ara són autènticament personals. Juga amb el temps i flueix en l’eslàlom de circumstàncies que és la vida, sempre flueix i mai s’estanca.
Coneixes el temps?, pregunta en Sal Paradise i jo li responc: No, no el conec. Només jugo amb ell.
Perquè inevitablement m’identifico amb Prometeu, aquell-que-veu-més-enllà, arquetip de la humanitat. El pensament prometeic són aquests instants en què l’esperit aconsegueix sortir-se del salvatge fluir del temps i treure el cap per respirar uns segons fora, fora del temps, i tornar a capbussar-se i a morir cada dia una mica. És llavors que la flama que brilla en totes les foscors s’encén i aquí neix el caràcter humà, el veure més enllà, aquesta capacitat de crear noves situacions desafiant el determinisme que hem d’identificar amb el destí. Prometeu veu el destí i així intenta saciar la nostra set de futur, que calmàvem amb els auguris d’endevins i ara amb els estudis de rigor científic que surten als diaris.

Fora del temps, els déus.
Dintre del temps, les coses.
Entremig, fills del matrimoni entre el cel i l’infern, nosaltres.

2 comentarios

  1. “Que destruís aquest personatge impossible que és el narrador objectiu i aconseguís una autèntica visió de la realitat”

    Un blog que atisba abismos siempre resulta interesante. Un blog que habla de la sensibilidad pura. La auténtica visión de la realidad… para ello, el papel es un intermediario físico que o se vuelve trampolín directo, o en la mayoría de casos, muro. Lo que está claro es que en todo caos hay una sencillez implícita. Suerte en la búsqueda de lo que no hace falta buscar.


  2. gran dibuix, ets tu d’aqui cinc anys:P

    de puta mare l’abisme, si hi caus vigila:))



Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: